Al meu entendre la Teràpia Biodinàmica Craneosacral no és una activitat sanitària.
Però, és terapèutica? Sí, és terapèutica.
La Biodinàmica, anomenem-li aproximació, tractament o teràpia, no s’orienta específicament a treballar problemes orgànics o psicològics, no tracta en si de solucionar o resoldre malalties o símptomes, sinó més aviat de facilitar la connexió de l’aspecte més físic de la nostra naturalesa amb una part essencial d’aquesta que ens és indispensable, una qualitat fonamental perquè la salut, que la vida s’expressi en l’organisme.
Moltes vegades aquesta desconnexió es fa veure en el cos físic en forma de tensió, fricció o disfuncions que cataloguem com a símptomes de malaltia. Així, aquests símptomes són causats per la dissociació de parts del nostre organisme amb la totalitat del que som, és com si a una cama li fem un torniquet, aquesta emmalaltirà perquè la desconnectem de la resta del sistema circulatori, limfàtic, nerviós, etc.
L’aproximació Biodinàmica com a mode de tractament és un suport a la manifestació de la vida en el cos, a l’energia que fa que un organisme aquest encarnat i la vida s’expressi en ell. Entenent com a vida a la força invisible que subjeu i anima tots éssers.
La comesa de la teràpia és el de facilitar l’expressió de les forces formatives de la vida, la seva adreça i el seu propòsit.
Encara en unes certes cultures indígenes conceben aquesta estreta relació, en aquestes el remeier, per a sanar al pacient que ha emmalaltit a causa del conflicte o la fricció generada per la vida en la comunitat, fa de pont perquè aquest entri en connexió amb el món natural, amb l’esperit del qual som part. Les respostes que es donen a nivell orgànic són una de les conseqüències de la qualitat d’aquesta connexió.
Per a il·lustrar el com opera la Biodinàmica utilitzaré una metàfora que si bé no té res a veure, ens pot donar una idea.
Les intervencions mèdiques convencionals i uns certs mètodes terapèutics s’enfoquen d’una manera directa en els símptomes mòrbids i en les modificacions fisiològiques i anatòmiques que es manifesten en el cos. L’ús de fàrmacs, la cirurgia o altres eines terapèutiques permeten equilibrar, modificar o recompondre les funcions dels òrgans i els teixits corporals.
Per a il·lustrar aquesta pràctica proposo fer un paral·lelisme, i és canviar al metge pel mecànic que arregla el motor d’un cotxe, o el que canvia l’oli, el que repara una burxada o el planchista que repara la carrosseria.
En aquests casos l’acció es dirigeix a l’específic, a l’alteració manifesta, al mal sofert o a la deterioració, i en alguns casos a maquillar, a tapar o en algun cas a ocultar els desperfectes.
El seu camp d’acció i el seu objectiu s’orienta al manteniment de l’estructura i la seva funcionalitat. La seva intervenció és clara, a tal avaria tal actuació, existeix un diagnòstic, que li passa al cotxe?, pot haver-hi un pronòstic, com pot quedar?, depenent de l’avaria, dels recanvis, de l’antiguitat i altres factors, i d’aquesta manera el vehicle té un millor o pitjor arranjament.
Aquesta, és una actuació sobre la matèria, i per descomptat la seva pràctica és absolutament necessària en determinades ocasions.
L’orientació Biodinàmica segueix un procediment diferent, si tornem a la nostra metàfora, la Biodinàmica posaria el seu èmfasi en la comunicació entre el vehicle i el conductor.
La falta de connexió entre tots dos pot ser que faci funcionar malament el vehicle, que el xofer pitgi el fre més del necessari, que porti massa revolucionat el motor, que trepitgi alhora el fre i l’accelerador, que grati la carrosseria amb les columnes del pàrquing, que deixi les llums posades i s’esgoti la bateria, que posi gasoil quan ha de posar gasolina; en fi, la falta de connexió entre el qual ha d’orientar o guiar amb l’instrument que maneja no és harmònica i el vehicle sofreix aquesta falta de comunicació, de vincle. –recordem que és una metàfora-.
En la pràctica Biodinàmica no ens orientem al cotxe, per descomptat que el tenim en compte però l’enfocament està en la totalitat, en la relació del cotxe amb la intel·ligència que l’habita, secundem que el vehicle i el conductor siguin un.
No estic fent un paral·lelisme del cos amb el cotxe, i la ment amb el xofer; la intel·ligència a la qual em refereixo no és la racional, en l’individu la intel·ligència a la qual em refereixo és el propi “alè de la vida”, el xofer és més aviat l’ànima del vehicle, és la vida que anima l’organisme, el vehicle que es manifesta com a forma.
D’aquesta manera, amb l’enfocament Biodinàmic, donant suport a l’expressió de la vida en el cos, no podrem predir que símptoma millorarà, segur que un increment de l’energia de vida disponible suposarà un augment de l’expressió de salut, però no hi ha un remei per a un símptoma ni hi ha un protocol d’actuació.
El facilitar aquesta sincronia entre el cos i la vida intel·ligent o ànima que el sustenta millora l’organisme i els seus símptomes, encara que de manera no tan específica o predictible com potser desitjaríem.
I no podem dir que aquest vincle sigui qualsevol cosa, no és una cosa prescindible, aquesta comunicació és absolutament necessària per a la vida, per al manteniment de l’organisme, i depenent que la permeabilitat e fluïdesa que hi ha entre el cos físic i els cossos subtils que el sustenten, l’organisme pot viure en la contracció, la tensió i la depressió o en una condició mes oberta, relaxada, càlida i amorosa.
Podem dir que l’aproximació Biodinàmica és un eficaç i potent suport per al desenvolupament humà.